Ben depressa ha dinat
s'ha tornar a afaitar
i es posa la jaqueta.
Guaita mig d'amagat
com la dona al sofà
veu la telenovela.
I li diu adéu però ella ja no el sent
baixa l'ascensor silenciosament.
I així cada dimarts
representa que va
aviat a la feina.
Però ha quedat a aquell bar
on no hi ha mai ni un gat
prop de Vila-seca.
I com cada cop sent la tremolor
meitat por, meitat alegria.
De la barra estant
el cambrer dirà
si vol el de sempre.
Ella arribarà
amb els ulls brillants
i per un instant
tot s'haurà aturat.
I per uns breus moments
una estona de cel,
ja no importa el demés,
una estona de cel.
El que durà un cafè
és una estona de cel.
Ben depressa ha dinat
a la Universitat,
s'ha pintat una mica.
Sent com el campanar
va tocant els tres quarts,
s'arregla la faldilla.
Agafa l'autobús i seu al davant
només cinc minuts que no acaben.
Com sempre dirà
"sento haver fet tard"
ficant-se vermella.
Ell no dirà res
només somriurà
i per un instant
tot s'haurà aturat.
I per uns breus moments
una estona de cel,
ja no importa el demés,
una estona de cel.
El que durà un cafè
és una estona de cel.
Mil cops repetint
que no té sentit
seguir aquesta història.
Però aquest temps robat
fa tirar endavant
fins poder arribar
al proper dimarts.
I per uns breus moments
una estona de cel,
ja no importa el demés,
una estona de cel.
El que durà un cafè
és una estona de cel
|